Emili Bosch i Malcus Codolà són b1n0, un tàndem electrònic arrelat a la Bisbal que ha aconseguit fer-se un lloc, amb plena legitimitat, a l’escena catalana. Entre la perifèria i la música ballable, aquest projecte nascut en plena pandèmia ha aconseguit treballar en poc temps amb artistes de la talla de Núria Graham, Tarta Relena, Ferran Palau, El Petit de Cal Eril o Pau Vehí (PHOAC). Exploradors impàvids de terrenys inhòspits, b1n0 són més navegants que músics; més descobridors que productors. Ara, després de bi (Foehn Records, 2021), treballen en un nou EP que farà servir una veu creada amb intel·ligència artificial. Hem conversat amb la meitat de la formació.

b1n0 és un projecte empordanès? 

L’Empordà és molt important per a nosaltres perquè, amb la pandèmia, tots dos vam tornar a la Bisbal, després de viure deu anys a Barcelona. Aquí és on vam començar a treballar en el projecte que ara és b1n0. I tornar va ser un punt d’inflexió molt important perquè ens vam poder centrar al cent per cent en aquesta aventura. 

Hi ha qui diu que la comarca viu un moment dolç d’eclosió artística. 

Ara mateix l’Empordà està generant una comunió d’artistes increïble. No fa gaire em vaig trobar en Sergio Dalma al supermercat! [riu]. A la Bisbal hi ha una desena de músics actius com la Núria Graham, i a la resta de comarca tenim els Cala Vento, en Pau Vehí o els Playmodes, que fan visuals. També hi ha la Brava Performing Arts, una residència d’artistes. S’està coent una cosa molt important, una mena d’escena electrònica i artística plena de confiança. 

b1n0 sembla que s’articuli sota dues directrius clares: l’obsessió pel timbre i l’atreviment a l’hora de provar i d’experimentar amb el so a l’estudi. 

Quan vam entrar a l’estudi a fer el primer disc, no teníem ni idea de com fer servir els aparells que fem servir ara amb normalitat. Tant en Malcus com jo som molt obsessius, cadascú en el seu terreny. Vam trigar tres anys a preparar el primer disc.

I ser obsessiu hi ajuda, en aquest món?

És bo fins a cert punt. Hi ha moments complicats, sobretot en el procés creatiu, que hi ha molts alts i baixos. Però amb en Malcus tenim sort de ser bons amics, i de poder dir-nos les coses a la cara. Això fa que vagi tot molt ràpid i sigui fàcil.

Deu ser important, en una aventura dual com b1n0, aquest grau d’afinitat gairebé fraternal.

És molt bo que ens tinguem l’un a l’altre, perquè ho compartim tot i prenem decisions que a un de sol li costaria més decidir. A vegades ens barallem. Hem sortit de l’estudi plorant, o emocionats. És tot part del procés. La música està feta per això, per compartir-la.

I la compartiu, de fet, a través de col·laboracions.

Ens encanta que la gent surti de la zona de confort i portar-la al nostre territori sonor. Per exemple, posar autotune a la Graham o fer que El Petit de Cal Eril rapegi és molt divertit [riu]. Ara, però, volem intentar fer menys col·laboracions. Pel nou disc hem treballat amb un programari d’un equip de Barcelona que es diu Voctro Labs. A partir de la fusió vocal d’en Vehí, la Núria Graham i l’Adriano Galante, hem creat una veu única, amb intel·ligència artificial. Serà la nova veu de b1n0.

Sou una mica cuiners. Talleu, tasteu, seleccioneu.

Som xefs de cuina d’avantguarda [riu]. Ens agrada molt treballar en l’error. De fet, el disc que estem fent ara neix d’aquesta «erratabilitat»: ens interessa l’equivocació de la tecnologia. Volem jugar, desplaçar coses. Entenem la música com una entitat viva.

I com prepareu els directes?

Anem alterant fórmules, segons la conveniència: de vegades som tres, i d’altres fem el directe només nosaltres dos. Això últim no fa que es perdi l’essència, perquè el Malcus és boníssim i cobreix, ell sol, tot l’aspecte percussiu. És increïble, és un malalt de la bateria. Gran part del directe és mèrit d’ell. És insubstituïble, ni per un ordinador.

Penseu en el públic?

Volem que la gent gaudeixi i observem molt les reaccions de la gent. Sembla que ens dirigim a un so cada vegada més ballable. Fem cas al públic, però sense passar-nos [riu]. A l’estudi, el públic no és una prioritat. Als directes sí que ens agrada llegir crítiques dels concerts. Per aprendre’n. O per insultar qui hagi escrit segons què [riu].

B1n0 no neix tant d’una necessitat d’expressió, sinó més aviat de comprensió.

Hi ha molts artistes que fan música per expressar-se. B1n0, en canvi, és un projecte de llarga distància, sense cap compromís més enllà de saciar la nostra curiositat i de voler aprendre. I si no funciona, farem un pas enrere.

Se us situa dins l’escena underground catalana. Com us sentiu amb aquesta etiqueta?

Som underground a Catalunya perquè aquí no hi ha gaires projectes d’aquest tipus. Però a Londres no ho seríem. Les etiquetes es determinen pel context. No tenim cap referent sonor català. I probablement espanyol tampoc. En canvi, als Estats Units, França o Anglaterra n’hi ha molts. Esperem no ser underground d’aquí a uns anys [riu].

A b1n0 hi veig una ironia, un humor implícit.

Tots dos som molt irònics, i que es plasmi en la nostra música és una cosa que no ens havien dit mai i que m’agrada. Com a persones, no som gens seriosos, que no vol dir que treballant no siguem exigents. Però sí, b1n0 té una sintonia molt humorística. Som honestos, i si ens agrada divertir-nos, això s’ha de veure en la nostra música i sobre l’escenari.